Per predir la resposta de les platges de la costa catalana davant de temporals i minimitzar-ne els efectes 'destructius' es fan servir models hidràulics i infraestructures de recerca com el canal d’onatge del Laboratori d’Enginyeria Marítima (LIM) de la UPC.

El Canal d’Investigació i Experimentació Marítima és un equipament de recerca en el camp de l’enginyeria marítima dedicat a la generació combinada d’onatges i corrents per a la realització d’assaigs hidràulics controlats en enginyeria de ports, costes i oceanogràfica, així com en altres àmbits com l’aprofitament energètic dels recursos marins, tal com ens explica en aquest vídeo Xavi Gironella, investigador del LIM.

Generar artificialment onades permet estudiar la influència del mar en els perfils de la platja i les estructures de defensa costanera. La generació dels corrents contribueix a investigar la interacció amb l’onatge i amb els sediments, així com experimentar amb vehicles submarins, dispositius captadors d’energia, etc. En aquest sentit, el canal d’onatge del LIM és una eina única per a assaigs i anàlisis propers a escala real, i des de la seva posada en funcionament – l’any 1993 – es realitzen projectes de recerca i industrials tan a nivell nacional com internacional.

La suplantació d’identitat per enviar publicitat és una de les principals conseqüències d’un atac de phishing. El phisfer es fa passar per una empresa o institució de confiança i, mitjançant una aparent comunicació oficial electrònica, intenta obtenir la contrasenya o la informació bancària dels usuaris que cauen en el parany. El robatori de diners dels comptes bancaris, la venda de dades personals i la suplantació d’identitat per enviar publicitat són les principals conseqüències d’un atac de phishing.

El sistema de llistes negres, blanques i grises i els filtres sintàctics són, ara com ara, les principals tècniques per evitar el correu brossa o spam, tal i com ens explica en aquest vídeo Òskar Linares, tècnic d’UPCnet, l’empresa del Grup UPC que presta serveis en tots els àmbits de les TIC.

La tècnica de pesca d'informació o phishing intenta obtenir dades personals d’un usuari: contrasenyes per accedir a àrees restringides, comptes bancaris, números de targetes de crèdit, etc., per tal de fer-los servir de manera fraudulenta. Consisteix a suplantar la imatge d'una empresa i el seu web oficial, i sol·licitar dades a la possible víctima argumentant una ‘actualització de seguretat’. Normalment, es crea un lloc web fals i s’envien correus electrònics també falsos. És així com l’estafador aconsegueix obtenir les contrasenyes i accedir, per exemple, al correu electrònic i enviar correus brossa massius en nom d’una empresa o institució de confiança.

El terme phishing va aparèixer per primer cop l’any 1996 i curiosament prové de la paraula anglesa fishing (pesca) ja que al·ludeix a l’intent de fer que els usuaris ‘mosseguin l’ham’. Òskar Linares, tècnic de l'àrea de serveis TIC d’UPCnet, l’empresa del Grup UPC que presta serveis en tots els àmbits de les TIC, explica en aquest vídeo què és el phishing i com ens en podem protegir.

L'augment de la demanda mundial de peix, l’estancament de les zones pesqueres i la sobreexplotació de les espècies més consumides han propiciat el creixement de l’aqüicultura en els darrers anys.

Tot i que el sector aqüícola representa a nivell mundial la meitat de la producció de peix que es consumeix, sovint conviu amb el recel i la manca d’informació. Sabem quin peix comprem? És de cultiu o salvatge? Tenim molta informació dels productes de l’hort, però què en sabem dels que provenen del mar? Aspectes com la traçabilitat, la qualitat o bé la frescor del peix de cultiu aporten al consumidor confiança i seguretat, tal i com ens explica Lourdes Reig, investigadora del Departament d'Enginyeria Agroalimentària i Biotecnologia de la UPC, que també identifica els avantatges que els sistemes de producció de l’aqüicultura aporten per evitar paràsits com l’anisakis.

Es preveu que al llarg del 2013 es venguin més de 1.200 milions de smartphones i tablets a tot el món. El mòbil ja s’ha convertit en la nostra càmera, en el reproductor de música i vídeo, en la consola per jugar i, cada cop més, en el dispositiu per navegar per Internet.

La necessitat d'optimitzar la capacitat del trànsit de dades d’aquests dispositius ha propiciat l’escenari idoni per desenvolupar tecnologies de nova generació en l’àmbit de les comunicacions mòbils. És el cas de la tecnologia LTE (Long Term Evolution) que permet aconseguir més velocitat en la transferència de dades, amb velocitats màximes d’1 Gbps. Es tracta d'un nou estàndard de les xarxes sense fils d’alta velocitat que facilita les descàrregues de fins a 70 Mbps i trameses d’informació de fins a 40 Mbps. LTE aconsegueix més velocitat, més cobertura i menys latència o retard en la transmissió de dades, tal i com ens explica en aquest vídeo Josep Vidal, investigador del Departament de Teoria del Senyal i Comunicacions.

Aquesta tecnologia possibilitarà, a més, un ús més eficient de l’espectre radioelèctric, la reducció del consum energètic i el reaprofitament de la infraestructura de les actuals xarxes de comunicacions. La recerca i el desenvolupament de noves funcionalitats per a les xarxes de comunicacions mòbils basades en LTE planteja a les empreses operadores de telecomunicacions noves oportunitats de negoci, però també importants inversions econòmiques.

L’augment del preu dels combustibles fòssils ha fet que la tècnica de la fracturació hidràulica per obtenir gas esdevingui econòmicament viable per a alguns països, fonamentalment els Estats Units, malgrat que exigeixi d’un enorme consum d’aigua.

Davant l’actual controvèrsia social respecte d'aquesta tècnica, l’investigador Xavier Sanchez Vila, director del Departament d’Enginyeria del Terreny, Cartogràfica i Geofísica de la UPC, identifica els possibles riscs mediambientals: contaminació d’aqüífers, ús de compostos químics, gestió de l’aigua, residus, moviments sísmics, etc.

Els projectes per explorar possibles jaciments de gas mitjançant la tècnica de la fracturació hidràulica - més coneguda pel terme anglès fracking - desperten recels en els territoris afectats.

La fracturació hidràulica és una tècnica d’extracció de gas i petroli del subsòl que requereix la perforació del terreny i la injecció a gran pressió d’un fluid – format per aigua, sorra i productes químics –. Aquest fluid és capaç de reobrir i ampliar les fractures o fissures més febles que ja tenien les roques, i alliberar el gas que s’hi ha anat dipositant amb els segles.

Les fissures són obertures naturals de les roques en forma d’esquerda i poden ser més o menys profundes. L’investigador Xavier Sanchez Vila, director del Departament d’Enginyeria del Terreny, Cartogràfica i Geofísica de la UPC, explica en aquest vídeo com s’aconsegueix fer fluir el gas per aquestes fissures i què permet la tecnologia del sondeig horitzontal teledirigit.

El carboni és probablement l’element químic més estudiat i més fascinant de la taula periòdica. Durant molt de temps es va creure que el carboni pur existia en forma de dos tipus de materials: el grafit -emprat per fabricar les mines dels llapis- i el diamant. La recerca científica va demostrar a principis de segle que era possible aïllar i manipular làmines de grafit per obtenir-ne grafè.

El grafè és un nanomaterial d’un àtom de gruix, que representa una capa d’àtoms de carboni densament empaquetats en una capa plana cristal·lina bidimensional en forma d’hexàgons, com si es tractés d’un eixam d’abelles. L’any 2010 el Premi Nobel de Física Obre en finestra nova es va atorgar a Andre Geim i Konstantin Novoselov pels seus innovadors experiments amb el grafè. Tot i que no van ser-ne els descobridors, van obrir la porta per poder-lo estudiar. Amb l'objectiu d'aconseguir un grafè prou pur, l’any 2004 van aconseguir aïllar-lo al laboratori amb el conegut mètode del llapis i la cinta adhesiva. Amb un tros de grafit, com el que s’utilitza en la mina d’un llapis, i mitjançant una cinta adhesiva, van exfoliar el grafit en làmines cada cop més primes fins que van obtenir una pel·lícula de carboni amb un gruix d’un sol àtom: el grafè. Aquesta tècnica artesanal pot ser utilitzada per obtenir-ne en quantitats molt petites al laboratori, però és insuficient per a una fabricació industrial, tal com ens explica Roberto Macovez, investigador del Departament de Física i Enginyeria Nuclear.

El grafè ofereix propietats -gran resistència mecànica, transparència i una elevadíssima conductivitat elèctrica- que han fascinat els científics de tot el món per les seves potencials aplicacions tecnològiques.

En un llapis disposem d’un bon grapat de milions de làmines de grafè. La clau d’aquest material és la seva estructura atòmica: àtoms de carboni units de forma hexagonal en una única làmina ordenats de tal manera que li donen unes propietats molt especials. L’investigador Roberto Macovez, del Departament de Física i Enginyeria Nuclear, explica en aquest vídeo l’estructura atòmica del grafè.

El grafè presenta una estructura atòmica laminar plana d’un àtom de gruix, formada per àtoms de carboni que formen una xarxa cristal·lina mitjançant enllaços covalents. És aquesta estructura atòmica la que dóna origen a les exòtiques propietats: el grafè és un material elàstic, dur i resistent -100 vegades més que l’acer-, lleuger -com pot ser la fibra de carboni- i flexible. És gairebé transparent i ofereix una gran conductivitat, tant elèctrica com tèrmica

La capacitat de conducció del grafè ha fet plantejar la possibilitat que esdevingui un possible material alternatiu al silici en la fabricació dels futurs dispositius informàtics i electrònics. L’investigador Roberto Macovez, del Departament de Física i Enginyeria Nuclear, explica en aquest vídeo les principals propietats d’aquest material i les seves possibles aplicacions. En aquest sentit, la comunitat científica considera que es tracta d’un material que pot revolucionar la tecnologia electrònica actual, especialment quan se n'aconsegueixi optimitzar la producció industrial.