El passat 3 d’abril de 2010 va culminar a l’Estat espanyol el procés de substitució de la televisió
analògica per la nova televisió digital terrestre, l’anomenada TDT. Amb aquesta substitució
ha finalitzat el procés de compatibilitat tecnològica que havia caracteritzat fins ara la
televisió analògica, en què a mesura que s’introduïen innovacions tecnològiques (color,
teletext, so estereofònic, NICAM...) es preservava la compatibilitat amb els receptors
existents.
Esgotat el model de compatibilitat, llevat de la conservació de les freqüències de
transmissió assignades, aquest nou estàndard de televisió digital aporta un conjunt de
millores tecnològiques associades a la qualitat de la imatge, l’aprofitament de l’espectre
radioelèctric, la incorporació d’informacions suplementàries (àudios, dades, guia de
programació), l’ús d’un nou model de transmissió basat en xarxes de freqüència única,
etcètera. Aquestes possibilitats deixen el camí obert a més innovacions tecnològiques, com
l’alta definició o l’animació en 3D.
Malgrat aquestes clares millores tecnològiques, n’hi hagut d’altres com els sistemes
interactius basats en l’estàndard MHP (Multimedia Home Platform), que tot i ser molt
esperades no han acabat de reeixir. En un futur no gaire llunyà, la sostenibilitat d’aquest
model basat en la transmissió per ràdio podria trontollar a causa de l’embranzida que avui
dia presenten els continguts audiovisuals per Internet i de la incidència que tenen en el
jovent, acompanyada pel desplegament de les xarxes de nova generació que portaran
—almenys en les grans ciutats— la fibra òptica a la llar.