¿Hubo alguna conexión entre Albert Einstein y don Qujote de la Mancha? La hubo y, además, tuvo cierta relevancia en la trayectoria vital del padre de la relatividad. De todo lo cual tratará esta conferencia.

El 25 de novembre de 1915, Albert Einstein va presentar la forma final de les equacions de camp de la Gravitació en l'Acadèmia Prussiana de Ciències de Berlín, culminant d'aquesta manera la seva Teoria de la Relativitat General (TRG)
Aquesta conferència té com a objectiu commemorar aquesta efemèride; presentant, en primer lloc, els fonaments, desenvolupament, conseqüències i transcendència de la TRG i fent, després, una breu exposició històrica sobre la gènesi de la TRG i, en particular, de les aportacions del propi Albert Einstein i de David Hilbert.

Conferència final del Seminari de Relativitat General, activitat organitzada pel CFIS i oberta a tothom:

"Agujeros negros: espacio-tiempo al límite”, a càrrec de Roberto Emparán, professor d'ICREA vinculat al Departament de Física Fonamental de la Universitat de Barcelona.

Discurs d'obertura dins les VII Jornades de Divulgació de Relativitat a l'Escola d'Enginyeria de Terrassa

Discurs d'obertura dins les VII Jornades de Divulgació de Relativitat a l'Escola d'Enginyeria de Terrassa

VII Jornades de Divulgació de Relativitat a l'Escola d'Enginyeria de Terrassa

VII Jornades de Divulgació de Relativitat a l'Escola d'Enginyeria de Terrassa

VII Jornades de Divulgació de Relativitat a l'Escola d'Enginyeria de Terrassa

La Cosmologia com a intent d’entendre el Cosmos com a realitat global en la qual poder emmarcar la existència de l’ésser humà, és tan antiga com els mites que han acompanyat al naixement de les diverses civilitzacions que ens han precedit. Tanmateix, l’assoliment d’una aproximació científica i observacional a l’origen, evolució i estructura de l’Univers és força recent.
Dels diverses i important avenços científics del segle XX, hem de destacar la teoria General de la Relativitat d’Einstein (1916) com a marc teòric en el qual fonamentar els estudis cosmològics. Conforma l’entramat que dóna sentit i coherència a les cada vegada més copioses observacions i dades que recollim. Malgrat que els intents en superar-la i reemplaçar-la no han escassejat, aquests no han reeixit a data d’avui.
Sens dubte, altres fites a destacar, aquest cop observacionals, són: (a) el descobriment de l’expansió de l’univers per E. Hubble (1929), és a dir, que les galàxies s’allunyen entre sí amb velocitats proporcionals a les distàncies entre elles, (b) la radiació de fons de microones (1965) que impregna tot l’Univers.
Des de ja fa algunes dècades s’han anat recollint evidències, cada cop més contundents, que indiquen la presència de quantitats ingents de matèria no detectable de forma directa (fosca) i de naturalesa desconeguda. Els últims anys, però, han estat testimoni de progressos observacionals notables que han posat de relleu que el ritme al qual l’univers s’expandeix, està accelerant-se a un ritme tal que requereix l’existència d’una quantitat enorme d’energia desconeguda. Aquests treballs, val a dir, han estat reconeguts amb l'atorgament del premi Nobel de Física d'enguany.
S’estima actualment que aquesta energia ‘fosca’ donaria compte del 75% del contingut energètic total del Cosmos, un 20% ho seria la matèria fosca, i tan sols el restant 5% ho constituiria la matèria normal coneguda per la física actual i de la qual estan fets els planetes, estrelles i galàxies que observem.

Albert Einstein és sens dubte el físic més destacat des de l’època de Newton.

Durant el darrer terç del segle XIX i principis del XX, la física clàssica experimenta una explosió creativa sense precedents en la que Einstein hi participa de ple d’una forma excepcionalment brillant, tant en la profunda revisió que fa dels conceptes fonamentals de la mecànica clàssica, com en l’establiment de les bases la Física Quàntica, la nova i revolucionaria física de l’àtom .

L’objecte d’aquesta conferència no es parlar però de les seves aportacions al món de la física ni de la seva projecció pública durant la segona meitat de la seva vida, quan ja s’havia convertit en el mite vivent del segle XX, sinó centrar-nos en la personalitat del personatge, en el seu entorn familiar, en les bases de la seva formació i la relació que va establir amb el seu cercle més íntim format principalment per les seves dues mullers i els seus tres fills.