La manca d’aigua en certes regions del globus terraqui va impulsar, en les dècades dels seixanta i
dels setanta el desenvolupament de fonts alternatives d’aigua potable. Com que la població
d’aquestes zones àrides es concentrava principalment a la regió costera, l’objectiu va ser el
dessalatge d’aigua de mar, sense tenir en compte el cost d’aquesta tècnica (energètic,
d’implantació, etc.). Així doncs, es van desenvolupar varis models de dessalatge, sobretot a
l’Orient Mitjà i a les illes Canàries (evaporació, electrodiàlisi, osmosi inversa, etc.). Les elevades
inversions i el gran consum, principalment d’energia, provocaven que el metre cúbic generat
tingués un preu de producció desproporcionat. Aquest cost implicava que el dessalatge fos una
tècnica inviable per aplicar, excepte si fos l’única font d’aigua potable.
L’anomenat canvi climàtic i el fet que la industria, l’agricultura i la població cada cop consumeixen
més aigua han modificat la visió de la societat sobre el dessalatge, de manera que l’han tornat
cada cop més competitiu davant uns recursos naturals escassos i cada cop més contaminats. El
desenvolupament de noves tecnologies en la fabricació de membranes d’osmosi inversa i la
introducció de recuperadors d’energia en les instal·lacions de dessalatge per osmosi inversa han
permès que el cost de l’aigua de mar dessalada ja sigui assumible en la gestió dels recursos hídrics,
respecte a les altres alternatives en les quals el cost energètic no ha evolucionat de la mateixa
manera.
Les sequeres que Catalunya està patint aquests últims anys han obligat a una revaloració del
recurs hídric en el preu just d’aquest i a oblidar els preus polítics de l’aigua per passar a
recaptar-ne els costos reals. Tot això situa el dessalatge de l’aigua de mar per osmosi inversa en
una situació privilegiada per a ser un subministrament de suport en èpoques de disponibilitat
normal d’aigua i una font d’abastament primari en períodes de sequera.

Presentación de los proyectos de investigación que lleva a cabo la Escuela de Caminos realizada durante la "Jornada I+D+i en Ingeniería Civil” que se produjo el día 21 de noviembre en la Sala de Actos de la Escuela de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos de Barcelona.
Ingeniería del Terreno por Antoni Gens
Ingeniería del Agua por Josep Dolz
Ing. de Estructuras y Construcción por Antoni Marí
Ingeniería del Transporte y Territorio por Andrés López Pita
Ingeniería Computacional por Eugenio Oñate
Medio Ambiente y Sostenibilidad por Xavier Sánchez-Vila

Conferencia "El CSIC y su relación con las Universidades" presentada por el Sr. Rafael Rodrigo, Presidente del Consejo Superior de Investigaciones Científicas durante la "Jornada I+D+i en Ingeniería Civil” realizada el día 21 de noviembre en la Sala de Actos de la Escuela de Ingenieros de Caminos, Canales y Puertos de Barcelona.

Dins el món dels mesuradors de cabal, els que anomenem de tipus tèrmic, o també de vegades termals, han anat fent-se un lloc en els darrers anys, amb l’objectiu d’ésser avui instruments que s’especifiquen en projectes i aplicacions de tot tipus. Com a mesuradors de cabal, els trobem aplicats en gasos; i com a detectors o alarmes de cabal, tant en gasos com en líquids. En la conferència parlarem de dos tipus de cabalímetres tèrmics: els que mesuren amb bypass i els que ho fan mitjançant una sonda inserida en la conducció. Veurem en quin principi de funcionament es basa cadascuna de les dues tecnologies, parlarem de la incertesa en la mesura i en presentarem aplicacions típiques.

Presentació del Campus del la UPC a Terrassa per Joseba Quevedo.

L’Institut d’Estadística i Matemàtica Aplicada a l’Edificació (IEMAE) recull propostes en el sector de l’edificació sostenible de professors de diferents departaments de l’EPSEB de forma transversal i en aquest context dinamitza i dóna suport a l’activitat dels seus membres en l’àrea de l’Estadística i Matemàtica Aplicada orientades a noves metodologies i les seves aplicacions.
Dins del Seminari de l'Institut trobem la següent exposició en català a càrrec del Dr. Àngel A. Juan, del Departament de Matemàtica Aplicada I (EPSEB-UPC)

La diabetis és una malaltia crònica amb conseqüències molt greus que afecta un percentatge important
de la població, i la seva prevalença està augmentant. Es caracteritza per la destrucció de les cèl·lules
beta del pàncrees, productores de l’hormona insulina (diabetis tipus 1), o per una resistència a l’acció de
la insulina (diabetis tipus 2). El seu efecte principal és que provoca elevades concentracions de glucosa
a la sang. Això fa que, en molts casos, el diabètic depengui d’un subministrament extern i continuat
d’insulina.
En els darrers anys, els dispositius per a la mesura contínua de glicèmia i les bombes d’insulina han
esdevingut tecnologies madures, i permeten albirar el desenvolupament en els propers anys de
l’anomenat pàncrees artificial, que ha de suposar una millora substancial en la qualitat de vida del
malalt. Un pàncrees artificial és un dispositiu que consta d’un sensor continu de glicèmia, una bomba
d’insulina i un algoritme de control que subministra la dosi d’insulina necessària per a mantenir els
nivells de glucosa a la sang dins dels valors establerts. Això ho ha de poder fer tant en situacions de
repòs o dormint, per exemple després dels àpats, com en el moment de fer un esforç físic o en
situacions d’estrès.
En aquesta conferència es presentaran els resultats de la recerca feta en el grup Modelització,
Identificació i Enginyeria de Control (MiceLab) de la Universitat de Girona, en col·laboració amb
diversos hospitals i centres de recerca de Catalunya i dels Estats Units.

Conferència realitzada el dia 12 de novembre de 2008 dins del cicle "L'impacte de l’enginyeria civil sobre el territori".
Modest Batlle, Catedràtic d’universitat, enginyer de camins, canals i ports (ETSICCP, Madrid, 1964) i Dr. enginyer de camins, canals i ports (ETSICCP, Madrid, 1971).
La conferència, amb uns 30 o 40 exemples, té per objecte mostrar l'impacte de l'obra pública a la perspectiva visual del territori per part dels ciutadans. Es pretén fer palès que a banda d'una funcionalitat clàssica, existeix una funcionalitat visual; impacte ambiental que cal considerar.

Naturaleza y acción humana. El plan del río Pilcomayo (Argentina, Bolivia, Paraguay, U.E.): Ingeniería Civil y desarrollo
Conferència realitzada el dia 15 d'octubre de 2008 dins del cicle "L'impacte de l’enginyeria civil sobre el territori".
Fernando Zárate, Professor d’Aprofitament dels Recursos Hídrics, Universidad de La Plata (Argentina).
Exdirector de l’entitat gestora del ‘Proyecto de Gestión Integrada y Plan maestro de la Cuenca del Río Pilcomayo’ (UE - Comisión Trinacional).
La cuenca del río Pilcomayo, que se halla situada en el territorio de tres países vecinos (Argentina, Bolivia y Paraguay) tiene una superfície de 270.000 km2 y está habitada por aproximadamente 1.322.000 personas. Su gran extensión implica características geográficas, hídricas, ambientales y culturales muy variables. Abarca desde la Cordillera de los Andes hasta las llanuras del Chaco. Se expondrán los avances logrados por los tres países con la ayuda de la Unión Europea, durante los seis años de desarrollo del Proyecto de Gestión Integrada de la Cuenca del río Pilcomayo.