Tecnologies emergents per a la indústria alimentària
Accés obert
 
29 de set. 2008
0 reproduction
 
Mercè Raventós Santamaria
Societat Catalana de Tecnologia

Les tecnologies aplicades a la conservació i transformació dels aliments s’enriqueixen i
desenvolupen amb l’aplicació dels coneixements físics, químics i biològics que constitueixen el seu
fonament teòric. A la vegada, les línies de producció industrial cada vegada són més grans, exigint
l’aplicació de coneixements i tècniques típicament emprats en àrees de l’enginyeria ja molt més
consolidades com són l’enginyeria industrial i l’enginyeria química.
Les indústries que treballen amb sistemes biològics, sens dubte els més complexes, seran les que
donaran lloc a enginyeries de desenvolupament més lent, tot requerint d’equips humans
multidisciplinaris, que aportin solucions a cada etapa de la cadena alimentària.
Per exemple, els aliments, per a la seva conservació, sovint es processen tèrmicament però també
es poden considerar alternatives no tèrmiques com la tecnologia d’Alta Pressió Hidrostàtica
(APH), els Polsos Elèctrics d'Alta Intensitat de Camp (PEAIC) o la Irradiació, entre d'altres.
També, per a l’obtenció de components i extractes cada cop més purs, es presenta l’extracció
amb fluids supercrítics (ESC), com a tècnica que pot permetre separar components dels aliments
i que presenta un gran potencial per a la Indústria Alimentària. D’altra banda, la tecnologia de
membranes ja s’està aplicant en diverses indústries tot i que encara presenta un important
component d'innovació.
Aquesta conferència sobre Tecnologies emergents a la Indústria Alimentària té com a objectiu
presentar breument diverses tecnologies emergents importants, en aquest moment, per a la
indústria alimentària perquè poden millorar les característiques dels productes alhora que poden
resultar més respectuoses amb el Medi Ambient.

 
Llicència: Copyright (Licencia propietaria)
 

Vídeos de la mateixa sèrie

150 anys després: des de l’Ictíneo (1859) fins a l’Ictíneo 3, un submarí modern per a treballs científics

Accés obert
26 de febr. 2009
El 1859, Narcís Monturiol va avarar el seu primer submarí a Barcelona. L’Ictíneo («peix vaixell», en grec) era un el·lipsoide de fusta d’olivera i coure dins d’un casc exterior. El submarí, de set metres de llarg i deu tones de desplaçament, podia encabir fins a sis persones i estava dissenyat per a profunditats de fins a cinquanta metres. El 1864 es va construir un segon Ictíneo, de disset metres de llarg i setanta-dues tones de desplaçament, que emprava un motor anaeròbic capaç de produir vapor per a la propulsió i oxigen respirable. En els dos vaixells, Monturiol hi va introduir solucions innovadores per aquell temps i el tractat que va escriure establia les bases per a la navegació submarina moderna. Després de cent cinquanta anys, l’empresa Ictineu Submarins està desenvolupant un submarí científic modern. Es submergirà fins a mil dos-cents metres i podrà acollir un equip de tres persones. S’anomenarà Ictíneo 3, en homenatge al seu antecessor.

Bioimpedància: una eina per a l'estudi dels teixits biològics i la diagnosi mèdica

Accés obert
30 d’oct. 2008
La impedància elèctrica és la oposició que presenta un material al pas del corrent elèctric altern.
La seva mesura dóna informació sobre aquelles propietats del material que es poden associar a la
conducció elèctrica. En el cas concret dels materials biològics aquestes propietats són
bàsicament la conductivitat dels medis intra i extra cel·lulars i el caràcter aïllant de la
membrana. D’aquí es desprenen múltiples aplicacions, que van del seguiment de cultius cel·lulars a
la caracterització de mostres de teixit. De la detecció d’estats anòmals en òrgans (isquèmia,
edema, tumors) a la obtenció de paràmetres globals del cos humà, com ara la distribució de fluids
o la proporció d’aigua, greix i matèria magra. De la simple detecció de canvis de volum (respiració,
acumulació de líquids) fins a la obtenció d’imatges tomogràfiques basades en la mesura de la
impedància elèctrica entre múltiples parells d’elèctrodes situats a la perifèria del cos. El
principal avantatge d’aquesta tècnica és el seu baix cost i el fet que no és invasiva ni destructiva.
Es presentaran, de manera simplificada, les bases de la tècnica, de la instrumentació associada i
les aplicacions biomèdiques més rellevants.

L’osmosi inversa, la seva evolució i la seva aplicació en la gestió de la sequera a Catalunya

Accés obert
24 de nov. 2008
La manca d’aigua en certes regions del globus terraqui va impulsar, en les dècades dels seixanta i
dels setanta el desenvolupament de fonts alternatives d’aigua potable. Com que la població
d’aquestes zones àrides es concentrava principalment a la regió costera, l’objectiu va ser el
dessalatge d’aigua de mar, sense tenir en compte el cost d’aquesta tècnica (energètic,
d’implantació, etc.). Així doncs, es van desenvolupar varis models de dessalatge, sobretot a
l’Orient Mitjà i a les illes Canàries (evaporació, electrodiàlisi, osmosi inversa, etc.). Les elevades
inversions i el gran consum, principalment d’energia, provocaven que el metre cúbic generat
tingués un preu de producció desproporcionat. Aquest cost implicava que el dessalatge fos una
tècnica inviable per aplicar, excepte si fos l’única font d’aigua potable.
L’anomenat canvi climàtic i el fet que la industria, l’agricultura i la població cada cop consumeixen
més aigua han modificat la visió de la societat sobre el dessalatge, de manera que l’han tornat
cada cop més competitiu davant uns recursos naturals escassos i cada cop més contaminats. El
desenvolupament de noves tecnologies en la fabricació de membranes d’osmosi inversa i la
introducció de recuperadors d’energia en les instal·lacions de dessalatge per osmosi inversa han
permès que el cost de l’aigua de mar dessalada ja sigui assumible en la gestió dels recursos hídrics,
respecte a les altres alternatives en les quals el cost energètic no ha evolucionat de la mateixa
manera.
Les sequeres que Catalunya està patint aquests últims anys han obligat a una revaloració del
recurs hídric en el preu just d’aquest i a oblidar els preus polítics de l’aigua per passar a
recaptar-ne els costos reals. Tot això situa el dessalatge de l’aigua de mar per osmosi inversa en
una situació privilegiada per a ser un subministrament de suport en èpoques de disponibilitat
normal d’aigua i una font d’abastament primari en períodes de sequera.

Mesura de cabal amb instruments de tipus tèrmic

Accés obert
21 de nov. 2008
Dins el món dels mesuradors de cabal, els que anomenem de tipus tèrmic, o també de vegades termals, han anat fent-se un lloc en els darrers anys, amb l’objectiu d’ésser avui instruments que s’especifiquen en projectes i aplicacions de tot tipus. Com a mesuradors de cabal, els trobem aplicats en gasos; i com a detectors o alarmes de cabal, tant en gasos com en líquids. En la conferència parlarem de dos tipus de cabalímetres tèrmics: els que mesuren amb bypass i els que ho fan mitjançant una sonda inserida en la conducció. Veurem en quin principi de funcionament es basa cadascuna de les dues tecnologies, parlarem de la incertesa en la mesura i en presentarem aplicacions típiques.

Microcontroladors Picaxe: control programat a l’abast de tothom

Accés obert
25 de març 2009
La programació de microcontroladors ha experimentat en els darrers anys una evolució que
podríem qualificar de revolucionària. Avui en dia podem utilitzar microcontroladors, a un
preu molt raonable (entre dos i deu euros), que es programen directament des de
l’ordinador usant un entorn de desenvolupament gratuït i compatible amb diferents
sistemes operatius i que empren llenguatges com el Basic o els diagrames de flux, amb una
corba d’aprenentatge molt ràpida. Aquest és els cas dels microcontroladors PICAXE,
derivats dels PICS de Microchip, que el ponent ha utilitzat en els darrers anys a
l’ensenyament secundari amb alumnes de quinze a disset anys i amb el qual ha dissenyat
robots, estacions meteorològiques, sistemes de control i d’adquisició de dades... Són
microcontroladors que algunes empreses usen per al disseny ràpid de prototips i fins i tot
en projectes de final de carrera per a estudiar la viabilitat d’un disseny.

El pàncrees artificial: un enfocament tecnològic al tractament de la diabetis

Accés obert
19 de nov. 2008
La diabetis és una malaltia crònica amb conseqüències molt greus que afecta un percentatge important
de la població, i la seva prevalença està augmentant. Es caracteritza per la destrucció de les cèl·lules
beta del pàncrees, productores de l’hormona insulina (diabetis tipus 1), o per una resistència a l’acció de
la insulina (diabetis tipus 2). El seu efecte principal és que provoca elevades concentracions de glucosa
a la sang. Això fa que, en molts casos, el diabètic depengui d’un subministrament extern i continuat
d’insulina.
En els darrers anys, els dispositius per a la mesura contínua de glicèmia i les bombes d’insulina han
esdevingut tecnologies madures, i permeten albirar el desenvolupament en els propers anys de
l’anomenat pàncrees artificial, que ha de suposar una millora substancial en la qualitat de vida del
malalt. Un pàncrees artificial és un dispositiu que consta d’un sensor continu de glicèmia, una bomba
d’insulina i un algoritme de control que subministra la dosi d’insulina necessària per a mantenir els
nivells de glucosa a la sang dins dels valors establerts. Això ho ha de poder fer tant en situacions de
repòs o dormint, per exemple després dels àpats, com en el moment de fer un esforç físic o en
situacions d’estrès.
En aquesta conferència es presentaran els resultats de la recerca feta en el grup Modelització,
Identificació i Enginyeria de Control (MiceLab) de la Universitat de Girona, en col·laboració amb
diversos hospitals i centres de recerca de Catalunya i dels Estats Units.

Tecnologies emergents per a la indústria alimentària

Accés obert
29 de set. 2008
Les tecnologies aplicades a la conservació i transformació dels aliments s’enriqueixen i
desenvolupen amb l’aplicació dels coneixements físics, químics i biològics que constitueixen el seu
fonament teòric. A la vegada, les línies de producció industrial cada vegada són més grans, exigint
l’aplicació de coneixements i tècniques típicament emprats en àrees de l’enginyeria ja molt més
consolidades com són l’enginyeria industrial i l’enginyeria química.
Les indústries que treballen amb sistemes biològics, sens dubte els més complexes, seran les que
donaran lloc a enginyeries de desenvolupament més lent, tot requerint d’equips humans
multidisciplinaris, que aportin solucions a cada etapa de la cadena alimentària.
Per exemple, els aliments, per a la seva conservació, sovint es processen tèrmicament però també
es poden considerar alternatives no tèrmiques com la tecnologia d’Alta Pressió Hidrostàtica
(APH), els Polsos Elèctrics d'Alta Intensitat de Camp (PEAIC) o la Irradiació, entre d'altres.
També, per a l’obtenció de components i extractes cada cop més purs, es presenta l’extracció
amb fluids supercrítics (ESC), com a tècnica que pot permetre separar components dels aliments
i que presenta un gran potencial per a la Indústria Alimentària. D’altra banda, la tecnologia de
membranes ja s’està aplicant en diverses indústries tot i que encara presenta un important
component d'innovació.
Aquesta conferència sobre Tecnologies emergents a la Indústria Alimentària té com a objectiu
presentar breument diverses tecnologies emergents importants, en aquest moment, per a la
indústria alimentària perquè poden millorar les característiques dels productes alhora que poden
resultar més respectuoses amb el Medi Ambient.

Una experiència de recerca al Canadà

Accés obert
8 de maig 2009
En la conferència, el Dr. Josep M. Font exposarà la seva experiència com a
investigador postdoctoral a la Universitat McGill (Montreal), la qual és
considerada actualment una de les millors universitats del Canadà, i explicarà el
funcionament de la recerca en aquest país. També posarà èmfasi en el sistema
universitari canadenc i el compararà amb el model de l’Estat espanyol. Finalment,
l’investigador exposarà alguns dels resultats del seu treball postdoctoral,
relatius als principis físics de la marxa humana i a la seva modelització dinàmica.