Aquesta peça audiovisual narra l'experiència de tres persones ebrenques amb esclerosi mútiple, una malaltia neurològica que avui en dia en cara no te cura.

Conferència de la Jornada sobre sostenibilidad del transporte marítimo de corta distancia, organitzada pel Departament de Ciència i Enginyeria Nàutiques i el grup de recerca Transmar a la sala d'actes Sinibald Mas de l'FNB.

Conferència de la Jornada sobre sostenibilidad del transporte marítimo de corta distancia, organitzada pel Departament de Ciència i Enginyeria Nàutiques i el grup de recercaTransmar a la sala d'actes Sinibald Mas de l'FNB.

Setmana de la Ciència. Models de consum i de gestió de residus.

La manca d’aigua en certes regions del globus terraqui va impulsar, en les dècades dels seixanta i
dels setanta el desenvolupament de fonts alternatives d’aigua potable. Com que la població
d’aquestes zones àrides es concentrava principalment a la regió costera, l’objectiu va ser el
dessalatge d’aigua de mar, sense tenir en compte el cost d’aquesta tècnica (energètic,
d’implantació, etc.). Així doncs, es van desenvolupar varis models de dessalatge, sobretot a
l’Orient Mitjà i a les illes Canàries (evaporació, electrodiàlisi, osmosi inversa, etc.). Les elevades
inversions i el gran consum, principalment d’energia, provocaven que el metre cúbic generat
tingués un preu de producció desproporcionat. Aquest cost implicava que el dessalatge fos una
tècnica inviable per aplicar, excepte si fos l’única font d’aigua potable.
L’anomenat canvi climàtic i el fet que la industria, l’agricultura i la població cada cop consumeixen
més aigua han modificat la visió de la societat sobre el dessalatge, de manera que l’han tornat
cada cop més competitiu davant uns recursos naturals escassos i cada cop més contaminats. El
desenvolupament de noves tecnologies en la fabricació de membranes d’osmosi inversa i la
introducció de recuperadors d’energia en les instal·lacions de dessalatge per osmosi inversa han
permès que el cost de l’aigua de mar dessalada ja sigui assumible en la gestió dels recursos hídrics,
respecte a les altres alternatives en les quals el cost energètic no ha evolucionat de la mateixa
manera.
Les sequeres que Catalunya està patint aquests últims anys han obligat a una revaloració del
recurs hídric en el preu just d’aquest i a oblidar els preus polítics de l’aigua per passar a
recaptar-ne els costos reals. Tot això situa el dessalatge de l’aigua de mar per osmosi inversa en
una situació privilegiada per a ser un subministrament de suport en èpoques de disponibilitat
normal d’aigua i una font d’abastament primari en períodes de sequera.

Els catalans consumim 14 milions de bosses de plàstic cada cap de setmana. Al cap de l'any, aquest acte quotidià d'agafar una bossa gairebé a cada botiga o supermercat es converteix en 192.651 tones de residus plàstics, que poden trigar més de 400 anys a descompondre's: com podem fer desaparèixer el plàstic? Destruir-lo vol dir eliminar els residus que genera i, per això, és necessari preguntar-se si els podem aprofitar: els podem reciclar?

I és que la gran despesa energètica, la dependència del petroli i el gran volum de residus que genera la fabricació del plàstic planteja nous reptes en l'àmbit del reciclatge i l'obtenció de nous materials alternatius. M. Lluïsa Maspoch, directora del Centre Català del Plàstic i professora de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona, dóna resposta a aquesta pregunta: és possible destruir el plàstic?

El midó que podem trobar a l’arròs, al blat de moro, a la patata o al sucre és la matèria primera utilitzada per fabricar les anomenades bosses biodegradables, una alternativa a les bosses de plàstic d'origen petroquímic.

El midó és un polímer natural que, per l’acció de microorganismes, es transforma en una estructura molecular similar a la dels productes plàstics tradicionals d’origen petroquímic, capaç de generar un material plàstic reutilitzable, reciclable, però també biodegradable i compostable. L’origen agrícola d’aquests tipus de materials protegeix el medi ambient, però pot generar canvis econòmics en la producció de cereals, plantejant nous reptes per al sector agrícola.

Les aplicacions dels bioplàstics se centren en la fabricació de bosses i envasos per a usos en l’alimentació, la medicina o l'electrònica. El Centre Català del Plàstic col·labora amb empreses de diferents sectors en la recerca de nous materials biodegradables i en la millora de les seves propietats, tal i com explica en aquest vídeo M. Lluïsa Maspoch, directora del Centre i professora de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB).