La manca d’aigua en certes regions del globus terraqui va impulsar, en les dècades dels seixanta i
dels setanta el desenvolupament de fonts alternatives d’aigua potable. Com que la població
d’aquestes zones àrides es concentrava principalment a la regió costera, l’objectiu va ser el
dessalatge d’aigua de mar, sense tenir en compte el cost d’aquesta tècnica (energètic,
d’implantació, etc.). Així doncs, es van desenvolupar varis models de dessalatge, sobretot a
l’Orient Mitjà i a les illes Canàries (evaporació, electrodiàlisi, osmosi inversa, etc.). Les elevades
inversions i el gran consum, principalment d’energia, provocaven que el metre cúbic generat
tingués un preu de producció desproporcionat. Aquest cost implicava que el dessalatge fos una
tècnica inviable per aplicar, excepte si fos l’única font d’aigua potable.
L’anomenat canvi climàtic i el fet que la industria, l’agricultura i la població cada cop consumeixen
més aigua han modificat la visió de la societat sobre el dessalatge, de manera que l’han tornat
cada cop més competitiu davant uns recursos naturals escassos i cada cop més contaminats. El
desenvolupament de noves tecnologies en la fabricació de membranes d’osmosi inversa i la
introducció de recuperadors d’energia en les instal·lacions de dessalatge per osmosi inversa han
permès que el cost de l’aigua de mar dessalada ja sigui assumible en la gestió dels recursos hídrics,
respecte a les altres alternatives en les quals el cost energètic no ha evolucionat de la mateixa
manera.
Les sequeres que Catalunya està patint aquests últims anys han obligat a una revaloració del
recurs hídric en el preu just d’aquest i a oblidar els preus polítics de l’aigua per passar a
recaptar-ne els costos reals. Tot això situa el dessalatge de l’aigua de mar per osmosi inversa en
una situació privilegiada per a ser un subministrament de suport en èpoques de disponibilitat
normal d’aigua i una font d’abastament primari en períodes de sequera.

Els catalans consumim 14 milions de bosses de plàstic cada cap de setmana. Al cap de l'any, aquest acte quotidià d'agafar una bossa gairebé a cada botiga o supermercat es converteix en 192.651 tones de residus plàstics, que poden trigar més de 400 anys a descompondre's: com podem fer desaparèixer el plàstic? Destruir-lo vol dir eliminar els residus que genera i, per això, és necessari preguntar-se si els podem aprofitar: els podem reciclar?

I és que la gran despesa energètica, la dependència del petroli i el gran volum de residus que genera la fabricació del plàstic planteja nous reptes en l'àmbit del reciclatge i l'obtenció de nous materials alternatius. M. Lluïsa Maspoch, directora del Centre Català del Plàstic i professora de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona, dóna resposta a aquesta pregunta: és possible destruir el plàstic?

El midó que podem trobar a l’arròs, al blat de moro, a la patata o al sucre és la matèria primera utilitzada per fabricar les anomenades bosses biodegradables, una alternativa a les bosses de plàstic d'origen petroquímic.

El midó és un polímer natural que, per l’acció de microorganismes, es transforma en una estructura molecular similar a la dels productes plàstics tradicionals d’origen petroquímic, capaç de generar un material plàstic reutilitzable, reciclable, però també biodegradable i compostable. L’origen agrícola d’aquests tipus de materials protegeix el medi ambient, però pot generar canvis econòmics en la producció de cereals, plantejant nous reptes per al sector agrícola.

Les aplicacions dels bioplàstics se centren en la fabricació de bosses i envasos per a usos en l’alimentació, la medicina o l'electrònica. El Centre Català del Plàstic col·labora amb empreses de diferents sectors en la recerca de nous materials biodegradables i en la millora de les seves propietats, tal i com explica en aquest vídeo M. Lluïsa Maspoch, directora del Centre i professora de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB).

Aquest enginyer industrial i enginyer tècnic industrial mecànic és investigador i docent a l’Escola Superior d’Enginyeries Industrial, Aeroespacial i Audiovisual de Terrassa.
La línia de recerca d’aquest jove investigador se centra en les energies renovables i en la forma com s'integren a l'actual sistema elèctric: “l’energia és un tema d’una importància cabdal a nivell mundial, per ella es viu, es mor i es mata. En aquest àmbit, l’enginyeria elèctrica ocupa un espai de privilegi i actualment encara més, atès l’auge de les renovables. Estic convençut que és un àmbit de recerca ple de reptes tecnològics amb una relació directa amb la societat”, explica.

Álvaro Luna creu que la Universitat ha d’apostar de forma decidida per la recerca: “el meu consell per als joves a qui els interessi la recerca és que aprenguin anglès i surtin a l’estranger”.

Este ingeniero industrial e ingeniero técnico industrial mecánico es investigador y docente en la Escuela Técnica Superior de Ingenierías Industrial y Aeronáutica de Terrassa.

La línea de investigación de este joven investigador se centra en las energías renovables y la forma como se integran en el actual sistema eléctrico: “la energía es un tema de una importancia capital a nivel mundial, por ella se vive, se muere y se mata. En este ámbito, la ingeniería eléctrica ocupa un espacio de privilegio y actualmente aún más, dado el auge de las renovables. Estoy convencido de que es un ámbito de investigación lleno de retos tecnológicos con una relación directa con la sociedad”, explica.

Álvaro Luna cree que la Universidad debe apostar de forma decidida por la investigación: “mi consejo para los jóvenes a quién interese la investigación es que aprendan inglés y salgan al extranjero”.
Este ingeniero industrial e ingeniero técnico industrial mecánico es
investigador y docente en la Escuela Técnica Superior de Ingenierías
Industrial y Aeronáutica de Terrassa.

La línea de investigación de este joven investigador se centra en las energías
renovables y la forma como se integran en el actual sistema eléctrico: “la
energía es un tema de una importancia capital a nivel mundial, por ella se
vive, se muere y se mata. En este ámbito, la ingeniería eléctrica ocupa un
espacio de privilegio y actualmente aún más, dado el auge de las renovables.
Estoy convencido de que es un ámbito de investigación lleno de retos
tecnológicos con una relación directa con la sociedad”, explica.

**Álvaro Luna** cree que la Universidad debe apostar de forma decidida por la
investigación: “mi consejo para los jóvenes a quién interese la investigación
es que aprendan inglés y salgan al extranjero”.

Doctor enginyer en Telecomunicació, Lluís Alonso és professor de la Politècnica. Actualment, col·labora en el projecte de desplegament de l'L9 de metro, la nova línia de metro automàtica de Barcelona, i un dels seus objectius de futur és augmentar la col·laboració en projectes de recerca amb una empresa dels Estats Units, per desenvolupar una tasca de recerca teòrica de llarga durada.

Lluís Alonso considera que per atreure els joves cap a la recerca cal oferir condicions de treball competitives, com les que s’ofereixen en altres països: “més recursos, més independència, una carrera professional amb perspectives laborals més clares i objectius raonables”.

Aquesta doctora i enginyera tècnica naval, desenvolupa la seva línia de recerca en projectes vinculats amb el vaixells d’alta velocitat. Un cop finalitzada la tesi, la Marcel·la ha volgut consolidar la seva activitat com a docent i continuar treballant en altres projectes de recerca. Per a ella, “el millor de la recerca és trobar-te el resultat que esperaves o veure que una feina en què has treballat durant molt de temps ha estat publicada en una revista científica”.

La seva tesi doctoral s’ha emmarcat en un projecte de recerca que analitza què comportaria utilitzar rutes o autopistes del mar com a possibilitat de transport de mercaderies. Les autopistes del mar són un concepte en el transport marítim que implica concentració de càrregues i altes prestacions en un servei de transport d’alta qualitat. Alguns d’aquests beneficis són l’abaratiment dels costos del transport, que pot ser de fins al 30%; la reducció de la contaminació i de l’accidentalitat, i la reducció de la congestió de les vies de transport.

Per a Marcel·la Castells, si la carrera d'on surt un estudiant té sortides professionals, atreure els joves cap a la recerca és molt més complicat. A més, afegeix: “dia sí, dia també, els mitjans de comunicació publiquen la precarietat de la recerca en el nostre país, i això no ajuda gaire a despertar les vocacions investigadores”. A mig termini, el seu objectiu és "consolidar la meva tasca docent i continuar treballant en projectes de recerca del Departament".

Ponència realitzada pel professor Francesc Xavier Martínez de Oses sobre transport marítim dins del 5th. International Congress on Maritime Innovations and Research.