Per poder fer recerca i fabricar nous dispositius que incorporin la tecnologia LED, els investigadors i les investigadores del Grup de Recerca en Microtecnologies i Nanotecnologies de la Universitat Politècnica de Catalunya necessiten una instal·lació amb unes condicions de netedat extremes: la Sala Blanca.

Una sala blanca està dissenyada seguint estrictes criteris per garantir el control de factors com la contaminació, temperatura, humitat i pressió. L’objectiu és garantir la qualitat i fiabilitat en la recerca i fabricació de nous dispositius. Al Departament d’Enginyeria d’Electrònica de la UPC en tenen una i l’hem visitat. Ens ha acompanyat l'investigador Joaquim Puigdollers.

La nanotecnologia és un camp de la ciència que es dedica a l’estudi, al control i a la manipulació de la matèria a escala nanomètrica. Què és un nanòmetre? Què pot aportar aquesta tecnologia al sector tèxtil? Com és una nanofibra?

És possible imaginar una partícula 1.000 vegades més petita que un cabell humà? Una nanofibra té un diàmetre de 100 nanòmetres - un nanòmetre és la milmilionèsima part d’un metro - i l’Institut d’Investigació Tèxtil i Cooperació Industrial (INTEXTER) de la Politècnica ha dissenyat, per primer cop a Espanya, un prototip per produir-les a escala industrial.

La nanotecnologia aplicada al sector tèxtil, a través de les nanofibres, permet afegir als teixits propietats inimaginables i obre un ampli ventall de possibilitats per a nous productes i aplicacions: la fabricació de pròtesis per restaurar tendons, l'elaboració de materials resistents per al sector aeronàutic, o la millora del condicionament de l’aire dels quiròfans i les sales blanques, en són alguns exemples.

L’Institut d’Investigació Tèxtil i Cooperació Industrial (INTEXTER) de la UPC és un institut de recerca ubicat al Campus de Terrassa. Disposa de nou laboratoris en què es desenvolupen projectes en tres línies de recerca: la química i la mecànica tèxtil, i el medi ambient.

Actualment, l’INTEXTER lidera un projecte de recerca, MODSIMTEX, que generarà una nova tecnologia capaç de reduir temps de producció i d’estalviar matèria primera i energia per posar en marxa la maquinària tèxtil. En l’àmbit mèdic, aquest Centre de recerca també investiga, en col·laboració amb l’Hospital Vall d’Hebron, el disseny d’un aparell capaç de fer sutures automàtiques en determinades intervencions quirúrgiques.

L’Institut d’Investigació Tèxtil i Cooperació Industrial (INTEXTER) de la UPC és un institut de recerca ubicat al Campus de Terrassa. Disposa de nou laboratoris en què es desenvolupen projectes en tres línies de recerca: la química i la mecànica tèxtil, i el medi ambient.

Actualment, l’INTEXTER lidera un projecte de recerca, MODSIMTEX, que generarà una nova tecnologia capaç de reduir temps de producció i d’estalviar matèria primera i energia per posar en marxa la maquinària tèxtil.

En l’àmbit mèdic, aquest Centre de recerca també investiga, en col·laboració amb l’Hospital Vall d’Hebron, el disseny d’un aparell capaç de fer sutures automàtiques en determinades intervencions quirúrgiques.

Els catalans consumim 14 milions de bosses de plàstic cada cap de setmana. Al cap de l'any, aquest acte quotidià d'agafar una bossa gairebé a cada botiga o supermercat es converteix en 192.651 tones de residus plàstics, que poden trigar més de 400 anys a descompondre's: com podem fer desaparèixer el plàstic? Destruir-lo vol dir eliminar els residus que genera i, per això, és necessari preguntar-se si els podem aprofitar: els podem reciclar?

I és que la gran despesa energètica, la dependència del petroli i el gran volum de residus que genera la fabricació del plàstic planteja nous reptes en l'àmbit del reciclatge i l'obtenció de nous materials alternatius. M. Lluïsa Maspoch, directora del Centre Català del Plàstic i professora de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona, dóna resposta a aquesta pregunta: és possible destruir el plàstic?

El midó que podem trobar a l’arròs, al blat de moro, a la patata o al sucre és la matèria primera utilitzada per fabricar les anomenades bosses biodegradables, una alternativa a les bosses de plàstic d'origen petroquímic.

El midó és un polímer natural que, per l’acció de microorganismes, es transforma en una estructura molecular similar a la dels productes plàstics tradicionals d’origen petroquímic, capaç de generar un material plàstic reutilitzable, reciclable, però també biodegradable i compostable. L’origen agrícola d’aquests tipus de materials protegeix el medi ambient, però pot generar canvis econòmics en la producció de cereals, plantejant nous reptes per al sector agrícola.

Les aplicacions dels bioplàstics se centren en la fabricació de bosses i envasos per a usos en l’alimentació, la medicina o l'electrònica. El Centre Català del Plàstic col·labora amb empreses de diferents sectors en la recerca de nous materials biodegradables i en la millora de les seves propietats, tal i com explica en aquest vídeo M. Lluïsa Maspoch, directora del Centre i professora de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB).

El projecte UPC Recerca Jove amb una clara vocació divulgativa, té un doble objectiu: d’una banda donar a conèixer a la societat quina és la recerca estratègica que es du a terme a la Universitat i, de retruc, despertar noves vocacions científiques. De l’altra, fer un reconeixement públic als joves investigadors i als seus equips de recerca per una feina no sempre prou coneguda, ni reconeguda, per l’entorn social.

Una pregunta és el punt de partida de cadascun dels 31 videoclips. En 3 minuts, els joves investigadors i investigadores donen resposta, d’una manera entenedora i divulgativa, a alguns problemes de la nostra vida quotidiana, sovint en col·laboració amb altres empreses i institucions de recerca implicades en el desenvolupament tecnològic i la innovació. Per exemple: és possible detectar, a l’instant, el rebuig d’un ronyó trasplantat? I preveure inundacions, incendis forestals o excés d’ozó a l’aire que respirem? O, fins i tot, és possible regenerar els teixits del cos humà o recuperar el gust dels tomàquets? També alguns dels curts plantegen situacions que ara com ara poden semblar més properes a la ciència-ficció, però que també formen part de la recerca que s’està fent a la UPC: viurem sota terra?, avions no tripulats?, tecnologia invisible?, robots cirurgians?

Investigador postdoctoral a l’Institut de Ciències Fotòniques, Satish Rao creu que “és excitant treballar com a investigador, ja que la creativitat en les idees i l’esforç produeix sempre recerca innovadora i millores tecnològiques”.

La seva recerca s’emmarca en un projecte d’investigació de noves tècniques de diagnosi no invasives a través d’unes pinces òptiques, que utilitzen un feix de llum per atrapar una partícula en un punt. Les aplicacions d’aquest projecte s’orienten a estudis biomoleculars de l’àmbit de la biofísica, per exemple quan un virus infecta una cèl·lula.

Creu que els investigadors espanyols no haurien de marxar a l’estranger per desenvolupar la seva carrera investigadora i considera que cada cop hi ha més oportunitats i finançament per a la recerca en el nostre país.

Doctora i llicenciada en Biologia, desenvolupa la seva línia de recerca en l’àmbit de l’enginyeria de teixits, en el camp de la biomedicina, i lidera diferents projectes orientats a reparar i curar els teixits danyats o malalts. “Actualment, treballo en la regeneració òssia, però ja he començat a distingir cèl·lules mare adultes i a diferenciar-les en cèl·lules endotelials per a aplicacions cardiovasculars, i a utilitzar substrats estructurats per guiar neurones com a primer pas per a la regeneració”, explica l’Elisabeth.

Pensa que “el millor de dedicar-se a la recerca és que, en qualsevol moment, després de molts entrebancs, et surt aquell experiment que et dóna el camí per on has de continuar. I és un moment increïble, en què sents que ets capaç d’aconseguir qualsevol cosa. És fantàstic! És un repte constant, del dia a dia, i les recompenses són molt gratificants”.

Encara recorda en quin moment li va arribar la vocació per la recerca: “la primera vegada que vaig veure una cèl·lula al microscopi - durant el batxillerat- vaig pensar que allò era el que volia fer. I em vaig decidir a estudiar Biologia”. Un cop vaig acabar, vaig fer la tesi doctoral sobre malalties de l’òs i vaig contactar amb el que ara és el meu grup de recerca, el Grup de Biomaterials.

Enginyer tècnic agrícola, ha participat en el projecte d’estudi socioeconòmic del cultiu de mongeta del Ganxet, així com en el projecte de millora de varietats tradicionals de tomàquet a l’equip de Millora Vegetal per Característiques Organolèptiques de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona.

Pensa que una persona que es vol dedicar a la recerca “ha de tenir ganes d’aprendre: la formació és constant, però també és important la capacitat de concentració, de prendre decisions, la constància, el saber treballar en grup... I sobretot il·lusionar-se amb el projecte en què s'està treballant”.

Per a ell, la decisió de dedicar-se a la recerca no es pren de manera puntual. “El projecte en què estic treballant s’ha anat desenvolupant paral·lelament a la meva implicació; el que m’ha motivat més en tot aquest temps ha estat la confiança que m'han mostrat els membres del grup de recerca, tant els que em tutoritzen com els que treballen en projectes paral·lels”.

Satish Rao
Postdoctoral researcher
30 years-old; Washington, D.C, USA
Currículum
Postdoctoral Researcher. Institut of Photonic Sciences. Castelldefels.
PhD – Physics: University of Illinois at Urbana-Champaign, USA.
MSc – Electrical and Computer Engineering: University of Illinois at Urbana-Champaign, USA.
Outsanding
The best of dedicating oneself to the research is that every day one has the chance to produce something new. One’s ideas and hard work can produce something innovative and unique and can improve technologies. This is exciting for working as a researcher.
In Spain, there is a lot of money that is being spent on research. So there are many opportunities for youngsters to become involved in research in this country. It is not as necessary as before for talented researchers to leave Spain to have good careers. Second, a talented researcher is respected all across the world and will have the opportunity to do many things as technology continues to advance.
I hope that I will some day become a professor at a university in the United States or in Europe. This is very difficult, but I do imagine myself working in research for a long time either at a university/institute or for a company.

Doctora en Enginyeria Industrial i professora de la Politècnica, ha realitzat diferents estades de recerca a Austràlia i participa en diversos projectes de recerca nacionals i europeus. La seva línia de recerca s’orienta a l’estudi del comportament dels incendis forestals i les aplicacions de la termografia infraroja en la lluita contra els incendis.

Assegura que “la persona que es dediqui a la recerca ha de ser pacient i perseverant; s'ha de tenir molta fe en allò que s'està fent per no desmoralitzar-te quan els bons resultats triguen a aparèixer. És important tenir una base molt sòlida de coneixements sobre el fenòmen que s'estudia i cal tenir una bona capacitat d'autoaprenantatge.”

Per a ella, el millor de dedicar-se a la recerca “és la possibilitat de generar nous coneixements amb gent tremendament competent d'arreu del món i l'agradable sensació de realització personal quan s'obtenen els resultats que s'intuïen”.