Ha d’estar acabat el 16 de juliol. És el dia que comença la cursa automobilística universitària Formula Student al circuit de Silverstone de la Gran Bretanya, i el dia en què el nou vehicle monoplaça ha d’estar a punt per competir: estructura i carrosseria, motor i electrònica, transmissió, direcció i frens, i suspensió.

L’equip ETSEIB Motorsport ens explica en aquest vídeo com estan dissenyant i construint el nou vehicle.

La bombeta d’Edison ha començat a morir. La tecnologia LED - present a peces de roba, rellotges digitals, MP3, llums de cotxes, telèfons mòbils o semàfors – es presenta com la gran revolució del món de la il·luminació. En què es basa l’anomenada llum freda?

La tecnologia LED (Light Emitting Diode) basa el seu funcionament en un díode que emet llum. Un díode és un dispositiu electrònic que conté materials amb propietats de conductivitat, és a dir, amb capacitat de conducció elèctrica. En el cas de la tecnologia LED, aquest material és l’arseniür de gal·li-alumini, que permet emetre llum quan un corrent elèctric passa a través seu.

Eficàcia, fiabilitat, consum reduït, autonomia, estalvi econòmic i resistència als cops i a l’aigua són alguns dels avantatges de la tecnologia LED, tal i com ens explica en aquest vídeo Joaquim Puigdollers, investigador del Departament d’Enginyeria Electrònica de la UPC.

Per poder fer recerca i fabricar nous dispositius que incorporin la tecnologia LED, els investigadors i les investigadores del Grup de Recerca en Microtecnologies i Nanotecnologies de la Universitat Politècnica de Catalunya necessiten una instal·lació amb unes condicions de netedat extremes: la Sala Blanca.

Una sala blanca està dissenyada seguint estrictes criteris per garantir el control de factors com la contaminació, temperatura, humitat i pressió. L’objectiu és garantir la qualitat i fiabilitat en la recerca i fabricació de nous dispositius. Al Departament d’Enginyeria d’Electrònica de la UPC en tenen una i l’hem visitat. Ens ha acompanyat l'investigador Joaquim Puigdollers.

La nanotecnologia és un camp de la ciència que es dedica a l’estudi, al control i a la manipulació de la matèria a escala nanomètrica. Què és un nanòmetre? Què pot aportar aquesta tecnologia al sector tèxtil? Com és una nanofibra?

És possible imaginar una partícula 1.000 vegades més petita que un cabell humà? Una nanofibra té un diàmetre de 100 nanòmetres - un nanòmetre és la milmilionèsima part d’un metro - i l’Institut d’Investigació Tèxtil i Cooperació Industrial (INTEXTER) de la Politècnica ha dissenyat, per primer cop a Espanya, un prototip per produir-les a escala industrial.

La nanotecnologia aplicada al sector tèxtil, a través de les nanofibres, permet afegir als teixits propietats inimaginables i obre un ampli ventall de possibilitats per a nous productes i aplicacions: la fabricació de pròtesis per restaurar tendons, l'elaboració de materials resistents per al sector aeronàutic, o la millora del condicionament de l’aire dels quiròfans i les sales blanques, en són alguns exemples.

L’Institut d’Investigació Tèxtil i Cooperació Industrial (INTEXTER) de la UPC és un institut de recerca ubicat al Campus de Terrassa. Disposa de nou laboratoris en què es desenvolupen projectes en tres línies de recerca: la química i la mecànica tèxtil, i el medi ambient.

Actualment, l’INTEXTER lidera un projecte de recerca, MODSIMTEX, que generarà una nova tecnologia capaç de reduir temps de producció i d’estalviar matèria primera i energia per posar en marxa la maquinària tèxtil. En l’àmbit mèdic, aquest Centre de recerca també investiga, en col·laboració amb l’Hospital Vall d’Hebron, el disseny d’un aparell capaç de fer sutures automàtiques en determinades intervencions quirúrgiques.

L’Institut d’Investigació Tèxtil i Cooperació Industrial (INTEXTER) de la UPC és un institut de recerca ubicat al Campus de Terrassa. Disposa de nou laboratoris en què es desenvolupen projectes en tres línies de recerca: la química i la mecànica tèxtil, i el medi ambient.

Actualment, l’INTEXTER lidera un projecte de recerca, MODSIMTEX, que generarà una nova tecnologia capaç de reduir temps de producció i d’estalviar matèria primera i energia per posar en marxa la maquinària tèxtil.

En l’àmbit mèdic, aquest Centre de recerca també investiga, en col·laboració amb l’Hospital Vall d’Hebron, el disseny d’un aparell capaç de fer sutures automàtiques en determinades intervencions quirúrgiques.

Els catalans consumim 14 milions de bosses de plàstic cada cap de setmana. Al cap de l'any, aquest acte quotidià d'agafar una bossa gairebé a cada botiga o supermercat es converteix en 192.651 tones de residus plàstics, que poden trigar més de 400 anys a descompondre's: com podem fer desaparèixer el plàstic? Destruir-lo vol dir eliminar els residus que genera i, per això, és necessari preguntar-se si els podem aprofitar: els podem reciclar?

I és que la gran despesa energètica, la dependència del petroli i el gran volum de residus que genera la fabricació del plàstic planteja nous reptes en l'àmbit del reciclatge i l'obtenció de nous materials alternatius. M. Lluïsa Maspoch, directora del Centre Català del Plàstic i professora de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona, dóna resposta a aquesta pregunta: és possible destruir el plàstic?

El midó que podem trobar a l’arròs, al blat de moro, a la patata o al sucre és la matèria primera utilitzada per fabricar les anomenades bosses biodegradables, una alternativa a les bosses de plàstic d'origen petroquímic.

El midó és un polímer natural que, per l’acció de microorganismes, es transforma en una estructura molecular similar a la dels productes plàstics tradicionals d’origen petroquímic, capaç de generar un material plàstic reutilitzable, reciclable, però també biodegradable i compostable. L’origen agrícola d’aquests tipus de materials protegeix el medi ambient, però pot generar canvis econòmics en la producció de cereals, plantejant nous reptes per al sector agrícola.

Les aplicacions dels bioplàstics se centren en la fabricació de bosses i envasos per a usos en l’alimentació, la medicina o l'electrònica. El Centre Català del Plàstic col·labora amb empreses de diferents sectors en la recerca de nous materials biodegradables i en la millora de les seves propietats, tal i com explica en aquest vídeo M. Lluïsa Maspoch, directora del Centre i professora de l'Escola Tècnica Superior d'Enginyeria Industrial de Barcelona (ETSEIB).

El projecte UPC Recerca Jove amb una clara vocació divulgativa, té un doble objectiu: d’una banda donar a conèixer a la societat quina és la recerca estratègica que es du a terme a la Universitat i, de retruc, despertar noves vocacions científiques. De l’altra, fer un reconeixement públic als joves investigadors i als seus equips de recerca per una feina no sempre prou coneguda, ni reconeguda, per l’entorn social.

Una pregunta és el punt de partida de cadascun dels 31 videoclips. En 3 minuts, els joves investigadors i investigadores donen resposta, d’una manera entenedora i divulgativa, a alguns problemes de la nostra vida quotidiana, sovint en col·laboració amb altres empreses i institucions de recerca implicades en el desenvolupament tecnològic i la innovació. Per exemple: és possible detectar, a l’instant, el rebuig d’un ronyó trasplantat? I preveure inundacions, incendis forestals o excés d’ozó a l’aire que respirem? O, fins i tot, és possible regenerar els teixits del cos humà o recuperar el gust dels tomàquets? També alguns dels curts plantegen situacions que ara com ara poden semblar més properes a la ciència-ficció, però que també formen part de la recerca que s’està fent a la UPC: viurem sota terra?, avions no tripulats?, tecnologia invisible?, robots cirurgians?

Investigador postdoctoral a l’Institut de Ciències Fotòniques, Satish Rao creu que “és excitant treballar com a investigador, ja que la creativitat en les idees i l’esforç produeix sempre recerca innovadora i millores tecnològiques”.

La seva recerca s’emmarca en un projecte d’investigació de noves tècniques de diagnosi no invasives a través d’unes pinces òptiques, que utilitzen un feix de llum per atrapar una partícula en un punt. Les aplicacions d’aquest projecte s’orienten a estudis biomoleculars de l’àmbit de la biofísica, per exemple quan un virus infecta una cèl·lula.

Creu que els investigadors espanyols no haurien de marxar a l’estranger per desenvolupar la seva carrera investigadora i considera que cada cop hi ha més oportunitats i finançament per a la recerca en el nostre país.

Doctora i llicenciada en Biologia, desenvolupa la seva línia de recerca en l’àmbit de l’enginyeria de teixits, en el camp de la biomedicina, i lidera diferents projectes orientats a reparar i curar els teixits danyats o malalts. “Actualment, treballo en la regeneració òssia, però ja he començat a distingir cèl·lules mare adultes i a diferenciar-les en cèl·lules endotelials per a aplicacions cardiovasculars, i a utilitzar substrats estructurats per guiar neurones com a primer pas per a la regeneració”, explica l’Elisabeth.

Pensa que “el millor de dedicar-se a la recerca és que, en qualsevol moment, després de molts entrebancs, et surt aquell experiment que et dóna el camí per on has de continuar. I és un moment increïble, en què sents que ets capaç d’aconseguir qualsevol cosa. És fantàstic! És un repte constant, del dia a dia, i les recompenses són molt gratificants”.

Encara recorda en quin moment li va arribar la vocació per la recerca: “la primera vegada que vaig veure una cèl·lula al microscopi - durant el batxillerat- vaig pensar que allò era el que volia fer. I em vaig decidir a estudiar Biologia”. Un cop vaig acabar, vaig fer la tesi doctoral sobre malalties de l’òs i vaig contactar amb el que ara és el meu grup de recerca, el Grup de Biomaterials.

Enginyer tècnic agrícola, ha participat en el projecte d’estudi socioeconòmic del cultiu de mongeta del Ganxet, així com en el projecte de millora de varietats tradicionals de tomàquet a l’equip de Millora Vegetal per Característiques Organolèptiques de l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona.

Pensa que una persona que es vol dedicar a la recerca “ha de tenir ganes d’aprendre: la formació és constant, però també és important la capacitat de concentració, de prendre decisions, la constància, el saber treballar en grup... I sobretot il·lusionar-se amb el projecte en què s'està treballant”.

Per a ell, la decisió de dedicar-se a la recerca no es pren de manera puntual. “El projecte en què estic treballant s’ha anat desenvolupant paral·lelament a la meva implicació; el que m’ha motivat més en tot aquest temps ha estat la confiança que m'han mostrat els membres del grup de recerca, tant els que em tutoritzen com els que treballen en projectes paral·lels”.