Conferència impartida dins el cicle de xerrades de la Setmana de la Ciència 2013 a l'EPSEVG.

L’energia i l’aigua estan units estretament. No només perquè l’energia és un component essencial en moltes de les fases de la gestió integral del cicle de l’aigua, sinó també perquè l’aigua és protagonista d’alguns aspectes de la generació de l’energia.

Estudio experimental de las ondas de impulso provocadas por avalanchas de material granular en el Laboratorio de Morfodinámica Fluvial del Grupo de Investigación en Transporte de Sedimentos, GITS.

L’any 2050 el 70 % de la població mundial viurà en ciutats: aquest escenari fa imprescindible plantejar nous models de gestió urbana més sostenibles i eficients. És el propòsit de les anomenades ‘smart cities’ o 'clever cities', una expressió que s’aplica a les ciutats compromeses en una gestió més automàtica i eficient de les seves infraestructures i serveis.

Barcelona lidera la creació del primer protocol de ciutats intel·ligents de tot el món i acull la trobada mundial de ciutats intel·ligents, la Smart City Expo World Congress, que se celebra la propera setmana, del 19 al 21 de novembre. És l’aposta per un nou model de ciutat al qual la UPC aporta solucions tecnològiques innovadores en àrees tan diverses i interdisciplinàries com l’electrònica, la informàtica, la telemàtica, la robòtica, la computació, l’eficiència energètica, la mobilitat i el transport, la planificació urbanística i l’edificació sostenible o bé el medi ambient.

Aconseguir l’eficiència energètica és un dels objectius d’una smart city: amb el propòsit de reduir la despesa de l’excés de consum d’il·luminació de les ciutats, investigadors de la UPC han desenvolupat una nova tecnologia per mesurar l’enllumenat urbà. Es tracta d’un dispositiu fotomètric mòbil que s’instal·la a qualsevol vehicle i que avalua la qualitat i quantitat de llums dels carrers, cosa que fa possible que les ciutats puguin regular l’enllumenat urbà en funció del moment i de l’ús. Per aconseguir-ho, múltiples sensors òptics són capaços de captar i proporcionar una gran informació en l'àmbit de la il·luminació, tal i com ens expliquen Santiago Royo i Carles Pizarro, investigadors del Centre de Desenvolupament de Sensors, Instrumentació i Sistemes (CD6) de la UPC.

Smart city - ciutat intel·ligent - és el terme que defineix un nou model de ciutat que integra iniciatives orientades a millorar la qualitat de vida de les persones i que dóna resposta als nous reptes de la ciutat en àmbits com la gestió d'infraestructures, la salut i els serveis socials, l'energia, la mobilitat urbana, la sostenibilitat mediambiental o la governança, i que utilitza de manera intensiva les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

La implementació i el desenvolupament de projectes de smart cities és complex: requereixen una visió transversal i integrada, així com la transformació de moltes infraestructures i serveis de la ciutat, i dels seus models de gestió, tal i com ens explica Santiago Royo, director del Centre de Desenvolupament de Sensors, Instrumentació i Sistemes (CD6) de la UPC.

La propera setmana se celebra a Barcelona la Smart City Expo World Congress, un saló que reunirà els experts i les empreses líders en iniciatives innovadores sobre la ciutat del futur. Què significa ser una smart city?

Les smarts cities o ciutats intel·ligents són una primera implementació de la futura ‘Internet de les coses’, un concepte que implica que tant persones com objectes puguin connectar-se a la xarxa en qualsevol moment i lloc. Es tracta de captar, transportar i reaccionar de forma sofisticada a través de sistemes intel·ligents. Per aconseguir-ho, múltiples sensors són capaços de captar i proporcionar una gran informació. Milions de dispositius es connecten a través de diferents xarxes de comunicació a centres de monitoratge que permeten l’anàlisi i la gestió de dades i faciliten la presa de decisions i la prestació de serveis als ciutadans. És l’anomenada 'sensorització de les ciutats', tal i com ens explica Josep Paradells, professor del Departament d’Enginyeria Telemàtica de la UPC.

Lliçó pràctica sobre la realitat augmentada: des dels seus inicis fins a reflexionar sobre el futur d'aquesta tecnologia.

L’empresa Ànima, formada per un col·lectiu multidisciplinari de dissenyadors, enginyers i experts en màrqueting i innovació, és una de les firmes joves que contribueix a mantenir el posicionament internacional de Barcelona en el sector dels serveis de disseny. Un treball rigorós i sistemàtic, oferint servies d’innovació basats en l’acurada aplicació del disseny, han permès a Ànima construir una bona cartera de clients, i amb un estil de creació propi, contribuir a crear una extensa gamma de productes per empreses d’Europa i d’Àsia.

Un satèl·lit artificial és un dispositiu espacial que s’envia a l’espai per orbitar al voltant de la Terra o d’un altre cos celest. Les seves aplicacions són diverses: científiques, de teledetecció, de comunicacions, d’observació meteorològica, de navegació o militars.

El 4 d’octubre de 1957 es va llençar el primer satèl·lit artificial, Sputnik 1: era l'inici de l’era espacial. Més de 50 anys després, la progressiva miniaturització dels components electrònics ha permès dissenyar els anomenats nanosatèl·lits, dispositius de petit volum –uns 10 centímetres cúbics–, que pesen entre 1 i 10 kg i que tenen les mateixes prestacions que un satèl·lit convencional. Així ens ho explica en aquest vídeo Adriano Camps, investigador del Departament de Teoria del Senyal i Comunicacions de la UPC i uns dels responsables del nou laboratori NanoSat Lab.

El Laboratori de Càrregues Útils i Petits Satèl·lits, el NanoSat Lab, és una infraestructura oberta a l’estudiantat i a la comunitat científica, així com a les empreses i entitats que vulguin llançar petits satèl·lits a l’espai. Precisament en el NanoSat Lab és on investigadors i estudiantat de grau, màster i doctorat estan desenvolupant un nanosatèl·lit, el CubeCat-1, que viatjarà a l’espai l’any 2014 amb sis experiments científics a bord.

L’any 1999, dos professors de la Universitat Politècnica de l’Estat de Califòrnia i la Universitat de Stanford van crear el conegut CubeSat, un satèl·lit de recerca espacial en forma de cub, de 10 centímetres d’aresta i un pes màxim d’1 kg, i construït amb components comercials.

La idea inicial d’aquests professors era aconseguir que els seus estudiants poguessin dissenyar, construir i fer funcionar en l’espai un satèl·lit artificial de baix cost econòmic –100.000 dòlars–. De retruc, aquesta idea ha permès obrir les portes de l’espai a les universitats que, en els darrers anys, han dissenyat els seus propis CubeSats, tal com ens explica en aquest vídeo Adriano Camps, investigador del Departament de Teoria del Senyal i Comunicacions de la UPC.